Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/91

Aquesta pàgina ha estat revisada.
95
Enric d'Ofterdingen

entre invisibles sentinelles;
cent remoroses fontanelles
pel sostre avall van regalant.
I allò que han vist amb ull ben clar
entre ls estels de tant mirar-ho,
al rei ho baixen a contar
i mai acaben de contar-ho.
El rei, en l'ona fresca llur,
renta son cos, tant tendre encara;
la sang tant blanca de sa mare
en ell reflecta un brill molt pur.
El seu castell d'extrany bé ho es;
arrels posà en la mar obscura
i el fermà al fons per sempre més,
per privâ l vol cap a l'altura.
Volen els nuvols com pendons
al llarg dels murs; ab gran misteri
lliga als vassalls per tot l'imperi
una llaçada que ix del fons.
Hi ha una gran generació
davant les portes tot lo dia;
i, demostrant gran devoció,
criden al rei am veu molt pia.
Enamorats del brill reial,
glatint-lo s tenen per ditxosos:
tots són esclaus ben llastimosos,
però ningú se sent del mal.
No més hi ha uns pocs que, lliures d'ell,
saben el do séns cobdiciar-lo
i van rondant el vell castell
am la taleia d'ensorrar-lo.
No hi ha misteri tant tancat
que l seny no hi trobi entrada certa,
i per la porta ben oberta
hi entrarà l sol de llibertat.
Per peu ardit no hi ha mal pas
ni mur prou ferm a la constancia:
aquell que tinga pit i braç
sabrà trobar del rei l'estancia.
I enfòra amb ell se l'endurà,
desfent l'encís am son coratge;