Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/85

89

Enric d'Ofterdingen

tenia molt cap, feia humilment la seva obligació i era docil com una criatura. Ell féu que la mina prengués gran increment i valgué moltissim al Duc de Bohemia. Tota l'encontrada n fou poblada, el benestar s'escampà arreu, i tot el país se n'enriquí. Els minaires el veneraven igual que a un pare, i, mentres Eula duri, el seu nom serà pronunciat amb afecte i agraiment. Ell era fill de Lusacia i se deia Werner. Quan jo vaig coneixe-l, la seva filla unica encara era una criatura. Am la meva bona conducta, fidelitat i gran estimació que li portava, li vaig anar guanyant la voluntat de dia en dia, fins que a l'ultim me féu son fill i em donà son nom. Sa filla era una galant noia i molt aixerida. Tenia una bella fesomia clara i pura com el seu cor. Veient com se m'havia afectat ja de petita, quan jugava am mi, i que després jo no apartava ls meus ulls dels seus, que eren blaus i francs com el cel, i brillants com si fossin de cristall, son pare tot sovint me deia que si jo arribava a esser un bon minaire i li demanava la noia no me la negaria; i s'hi va atenir an aquesta paraula. El mateix dia que vaig arribar a esser minaire propri, ell ens posà les mans damunt del cap, beneint-nos com a promesos, i poques setmanes després vaig dur-la a ma cambra com a muller meva. Aquell dia, i encara com a aprenent en el primer quart de jornal, justament a l'hora de sortir el sol, vaig descobrir una beta molt rica. El duc me regalà una cadena d'or que n penjava una moneda molt grossa amb el seu retrat, i em prometé l lloc que tenia l meu sogre. Que n'estava jo de joiós el dia de les bodes de poder penjar aquella cadena al coll de la nuvia! Els ulls de tot-hom se n'hi anaven. El vell encara pogué