Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/83

87

Enric d'Ofterdingen

ens trobàrem en un laberinte de corredors, i el bo del meu mestre no s cansava de respondre a les meves curioses preguntes, i d'ensinestrar-me en aquell ofici. El soroll de les aigues soterranies, l'allunyament del pla de la terra, la fosquedat i entravessament de les galeries i la llunyana remor del treball dels minaires m'alegraven per demés, perquè m sentia de ple en l'acompliment del meu llarg i ardent desig. Aqueix acontentament d'un desig nadiu, aquesta meravellosa alegria que donen aquelles coses que semblen intimament lligades amb el nostre esser, aquelles feines pera les quals un hom se sent destinat i disposat desde l breçol, es cosa que no s pot pas explicar. Segurament que tot allò en que jo m trobava hauria semblat a qualsevulga altre cosa corrent, insignificant o pot-ser repugnant i paorosa; però a mi m semblava un element tant necessari com l'aire pera l pit o el menjar pera l ventrell. El vell s'alegrava molt del dalit am que jo treballava, i m'assegurava que am tant bones disposicions i la voluntat que hi posés jo arribaria molt enllà i seria un minaire de primera. Am quina devoció vaig veure per primera vegada en ma vida, el dia 16 de Març, poc abans dels meus vinticinc anys, al rei dels metalls en tenues fulloles entre les clivelles de les roques! Me feia l'efecte de com si ell estés pres en forta presó i mig-rigués brillant an els minaires que am tantes penes i perills s'havien obert un camí envers ell, travessant les dures penyes pera treure-l a la llum del dia i fer que se l'honrés en les corones dels reis i en els magnifics gerros i en les santes reliquies, i pogués córrer el món i regnar-hi en el bell gravat de les monedes tant estimades i volgudes. Desde aquell dia vaig restar a Eula i