Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/81

85

Enric d'Ofterdingen

i tot curiós i ple de cap vaig arribar aviat a una d'aquelles piles davant de la fosca boca per on se entra de dret montanya endins. Vaig córrer cap a la vall i vaig trobar aviat uns homes vestits de negre, amb unes llanternes, que desseguida comprenguí que eren minaires, i tot temorós els vaig dir lo que volia. M'escoltaren molt atents i em digueren que havia d'anar encara més avall, a la fundició, i demanar al cap de colla de la mina, que m presentaria a l'amo i m'apuntaria a la llista si era acceptat. An ells els semblava que sí que ho seria, i van advertir-me que al trobar al cap de colla li havia de dir per primer Déu-vos-guard: «Bona sort!», que era lo que s'acostumava. Vaig tirar avant tot ple d'esperances, i tot fent camí no m sabia estar de dir-me a mi mateix, a cada punt, «Bona sort!», salutació que m semblava molt en son lloc. Vaig trobar un home vell i respectable que va acullir-me molt amigablement, i que, després de contar-li jo tota la meva historia i les ganes que tenia d'apendre aquell ofici extrany i misteriós, me prometé molt dispost acontentar-me. Va semblar-me que jo no li desagradava i va fer-me quedar a casa seva. A mi ja m trigava l'hora d'anar a la mina i de veure-m amb el vestit dels minaires. Aquell mateix vespre l vell va dur-men un i va explicar-me com se manejaven les eines que tenia servades en una cambra. Més tard van venir a veure-l uns altres minaires, i jo no m deixava perdre ni una paraula de les que deien, encara que la major part eren pera mi incomprensibles, com també m'ho eren la mena de fets que contaven. Però lo poc que m semblava entendre encara m despertava més la curiositat, i tota la nit vaig estar somniant coses molt extranyes. Vaig llevar-me