Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/8

Aquesta pàgina ha estat revisada.
11
Proleg

com pel pare sempre sentí un cert temor i una falta de confiança, encara que d'ell heretà segurament un pregon sentit de la serietat de la vida, un caracter pur i la tendencia religiosa, així com de sa mare la finesa de sentiment que tant bellament fructificà en la seva vocació poetica.
 El vell casal on passà la seva infancia a Wiederstedt era molt a proposit pera una criatura enjogaçada i somniadora com ell: sales grans i ombroses, llargs corredors, escales de caragol amb aspitlleres, pati am vells arbres, i al costat la casa de pagès que havia estat convent, am bells finestrals tots enrondats d'antigues parres; i tot això ple d'aquelles rondalles fantastiques que ls nins escolten de les mainaderes velles am la boca badada i els ulls molt oberts.
 En aquesta casa l rei era l pare, d'una pietat austera, rigorós, intransigent am tota novetat, i molt devot de la confraria dels Germans Moraus, que regia l'ensenyança de tota la familia. Tieck, que era amic i entrant de la casa, conta un fet molt significatiu. Diu que una vegada, estant-hi de visita, sentí la veu del pare cridant com si renyés molt enfadat. «Què passa?», preguntà a un servent. «Oh! Res—digué aquest;—es el senyor que ensenya la doctrina als nens.»
 Fins a l'edat de nou anys en Frederic era tingut per un noi de bon cor, però desaplicat: no podia ni volia apendre res. A nou anys