cavallers entonaren am veu forta l cant de creuada que algun temps se cantava per tota Europa:
El Sant Sepulcre en mans dels moros!
El Sepulcre de Nostre Senyor
en mig d'escarnis i d'injuries,
i cada dia profanació!
Sentiu que s plany am sa veu sorda:
«Qui m salvarà d'aquest dolor?»
On sou, fidels? On sou, els heroes?
S'han acabat els cristians?
Qui aixecarà la fè caiguda?
Qui pendrà la creu am ses mans?
Ai! Qui deslliura l Sant Sepulcre
de les cadenes infamants?
A negra nit, per mars i terres,
volen furient els sants estols;
per despertà an aquells que dormen
volen arreu am grans udols.
Sobre ls teulats, planyent-se, criden:
«Mal cristià! Alça-t, si vols!»
Am rostre esquerp i boca muda
els angels surten al camí,
i en el llindar de cada porta
s'hi veu, irat, un pelegrí:
tot són senyals que encara dura
la crudeltat del sarraí.
S'aixeca una alba roja i terbola
en el país dels cristians,
i cadascú sent una angoixa,
una tristesa i amor grans;
pren una creu, pren una espasa,
i deixa dòna i deixa infants.
Van els exèrcits remorosos
al Sant Sepulcre amb ardiment:
