Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/68

Aquesta pàgina ha estat revisada.
72
Novalis

l'Enric: la seva figura atraienta feia en les dònes una impressió durable. Era com quan se sent una senzilla paraula d'un desconegut, que un hom de moment gairebé no n fa cas, fins que, al cap de temps d'esser ell fòra, aquella paraula, com llevor fonda i invisible, va germinant germinant, i a l'ultim en surt una flor magnifica de colors resplendents i voltada d'espesses fulles; que ja no s'oblida més i se retreu a cada moment i se la considera com un tresor inagotable i sempre present. Llavores un pensa detingudament en el desconegut, i rumia rumia, fins que de sobte veu clarament que era algun d'aquells habitants d'un món més alt.
 Els marxants rebien molts encarrecs, i el comiat era sempre molt coral d'una banda i altra, i am grans desitjos de tornar-se a veure aviat. En un d'aquells castells ont arribaren a la nit, ho passaren molt alegrament. El senyor havia sigut home de guerra, i ara, ja vell, divertia l seu desvagament en la pau i solitut d'aquella estada am freqüents convits; perquè, fòra de la guerra i de la caça, no coneixia altra distracció que l posar-se al davant copes ben plenes. Acullí als arribats am gran franquesa en mig del brugit dels seus convidats. La mare de l'Enric se n'anà am la senyora de la casa, i els marxants i el noi hagueren d'asseure-s a l'alegra taula, en la qual el vi hi anava a dojo. A l'Enric, després de molts precs, i gracies a la seva joventut, li fou permesa moderació; però ls marxants no hi van fer el fals, sinó que atacaren el bon vi ranci am gran valentia. La conversa s portà a passades aventures de guerra, i l'Enric s'ho escoltava molt atentament. Els cavallers parlaven de la Terra Santa, dels miracles del Sant Sepulcre, de