Fortment gravada dû en sa sang encesa
eixa pedra una xifra insapiguda,
semblant a un cor que tant fortment impresa
l'imatge duu de la desconeguda.
Aquella es radiant com una estrella;
torrent de llum inonda a aquest ben fort;
el brill resta enterrat en el sí d'ella.
Resta enterrat l'un cor en l'altre cor?
A punta de dia se n'anà l minyó cap al camí fins a la porta del jardí de la princesa. Aquesta, al treure-s el collaret el vespre abans, hi trobà a faltar aquella pedra, que era un record de la seva mare, i a més tenia un poder de talisman que l posseir-la assegurava la llibertat de la persona, que mai podia caure en poder d'una altra contra sa voluntat. Aquesta perdua, més que espantar-la, la sorprengué. Se recordava bé que en el seu passeig a cavall duia l carboncle al damunt: aixís es que pensà que l'hauria perdut o a casa d'aquell vell, o bé a son retorn pel bosc; i, com que encara tenia ben present el camí, determinà anar-sen ben dejorn a cercar la joia; i aquesta determinació l'alegrà en tal manera, que li arribà a semblar que si no li sabia gaire greu la perdua era pel motiu que li donava de tornar a fer dessegujda aquell camí.
A l'esser de dia se n'anà pel jardí cap al bosc, i, com que caminava més depressa de lo acostumat, trobava tot natural que l cor li bategués am força, colpejant-li l pit. El sol tot just començava a daurar els cims dels vells arbres, que s movien amb una suau remor, com si uns amb els altres volguessin desvetllar-se de les visions nocturnes pera saludar tots plegats el sol ixent, quan la princesa sentí quelcom llunyà que li féu alçar els ulls enllà del camí, i vegé l minyó que
