Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/5

8

Maragall

guia en tot lo que fins are he dit, i de qui copío lo següent:
 «La nostra concepció cientifica del món—diu en Wille—està encara molt lluny de aquestes idees, i per això m sembla tant més necessari accentuar el valor universal de lo romantic i no considerar les singulars idees d'un Novalis com capricis i jocs de paraules enginyosos, sinó com germens de veritats que poden portar amb el temps uns fruits magnifics. Una concepció del món que no vulga esser acusada de mala fè o d'estretor de mires no pot tancar-se en un racionalisme exclusiu, sinó que ha de tenir lloc per un sentiment de la vida que, am les seves armonies i els seus aspectes religiosos i artistics, ne dignifiqui l gran misteri. I aquest fou l'intent del romanticisme. Lo que pressentí en el misteri no fou res malastruc. Am massa optimisme que l sentia! Més aviat el prengué per una desconeguda benhaurança, de la qual un ja pot alegrar-se abans de saber-la, com l'infant s'alegra del present que espera per la nit de Nadal. Així, arribà a un idealisme sentimental, de principis poc clars, i que a l'anar-se ell mateix precisant va apartant-se am repulsió de l'idealisme conceptuós d'un Schiller. El fi d'ell es aquell flotar d'ací i d'allà del sentiment que en l'altre es sols un medi, un conductor. Sols aquell que n sab l'anhel, que ha tastat les seves dolces extremituts pot saber la voluptuositat dels pressentiments que llustregen; aquell