per un corredor molt llarg, i al cap d'una mica, allí lluny, lluny, veig com si volgués entrar claror de dia. Vaig corrents cap allà i em trobo en un lloc cobert de verdor, però quem semblà tot una altra cosa que l terrer de la Turingia. Uns arbres grandissims de fulles amples i brillants feien una gran ombra. L'aire era molt calent, però gens pesat. Per tot arreu rajaven fonts i hi havia moltes flors, i entre elles men plavia singularment una, i me semblava que totes les altres s'inclinaven vers aquella.
—Ai! Pare, digueu-me de quin color era,—saltà l xicot am gran commoció.
—Tant present que tinc tot lo altre, d'això no men recordo.
—No era blava?
—Pot·ser sí,—respongué l pare sense fixar-se en la gran ansietat del noi.—De lo que m recordo es que jo no sabia lo que m passava i que vaig estar bona estona sense recordar-me de qui m'acompanyava. A l'ultim, quan me vaig girar cap an ell, vaig notar que m mirava atentament i que somreia com si interiorment estés molt content. No m recorda com men vaig anar d'allí; però vaig tornar-me a trobar a dalt de la montanya. El company era al meu costat i em deia: «Has vist la meravella del món. En tu està l'esser l'home més feliç de la terra, i ademés devenir famós. Tén compte am lo que t dic: si l dia de Sant Joan cap al vespre tornes a venir aquí i t'encomanes a Déu am devoció pera que t faci entendre aquest somni, la més gran sort de la terra t serà donada: llavores fixa-t bé en una floreta blava que trobaras aquí dalt; arrenca-la i abandona-t confiat vers ont el cel te guii». Desseguida, en el meu somni, me vaig
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/30
Aquesta pàgina ha estat revisada.
34
Novalis
