Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/29

33

Enric d'Ofterdingen

vell passat amb un fervor que semblava impossible. A l'ultim m'ensenyà una cambra pera passar-hi lo demés de la nit, perquè ja era massa tard pera entornar-men a casa. Aviat vaig adormir-me i va semblar-me que era a la nostra vila i que sortia a fòra dels portals. Me semblava que havia d'anar an alguna banda pera arreglar alguna cosa, però no sabia aon ni lo que havia de fer. Vaig anar cap a les montanyes de l'Harz increiblement depressa, i me semblava que anava a bodes. No m deturava a cercar camins, sinó que anava sempre camps a travers, per boscos i prats; i després vaig arribar a una montanya molt alta. Quan vaig esser dalt, vegí una plana daurada, i tota la Turingia davant meu, que cap montanya men tapava la vista. Enfront, a l'altra part, s'alçava l'Harz am les seves fosques montanyes; i veia innombrables castells, monastirs i vilatges. Mentres jo reconeixia bé tots aquells indrets, me compareix el vell aquell que m'havia hostatjat; i a mi m semblava que ja feia qui sab el temps que jo havia estat amb ell a casa seva. Després vaig adonar-me d'una escala que baixava cap a dins de la montanya; jo que me n'hi baixo, i, després de molta estona, arribo a una cova molt gran. Hi havia un vell amb una cota llarga assegut davant d'una taula de ferro que s mirava de fit a fit una noia molt bonica feta de marbre que tenia a davant seu. La barba del vell s'allargava més avall de la taula de ferro i li arribava fins als peus. La seva cara era severa i ensems amable, i s'assemblava a una testa antiga que al vespre jo havia vist a casa del meu hoste. La cova era plena de resplendor. Mentres jo m'estava allí mirant-me l vell, de cop ve l meu hoste i em toca l'espatlla i se m'emporta