Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/23

27

Enric d'Ofterdingen

Li semblà que caminava tot sol per un bosc ombrivol. No més de tant en tant lluía l jorn al travers de la verda espessor dels arbres. Aviat arribà davant d'una gorja rocosa que s'empujava montanyes amunt: hagué d'enfilar-se per les pedres cobertes de molça, estimbades per la torrentada. Com més amunt anava, el bosc tornava més lluminós. Per fi arribà a un pradell que estava en la pendent de la montanya. Al fons del pradell s'alçava una penya molt alta, i al peu va veure-hi una entrada que semblava l començament d'un camí obert en les roques. Va caminar-hi molt bé una bona estona, fins arribar a un lloc ample, on ja de lluny havia vist brillar una claror molt viva. Així que hi entrà vegé un raig de llum molt forta que sortia com d'un brollador fins a dalt de la volta, i allí s desfeia en una polsina de guspires innombrables que anaven a caure a baix en una gran pica. El raig de llum brillava com or encès. No se sentia ni la més petita remor: una santa pau envolquellava la visió esplendida. S'acostà a la pica d'aquell brollador, en la qual onejaven, tremolant, colors innombrables. Les parets de la cova estaven revestides d'aquell brollament que no era calent, sinó fresc, i dels murs sols llençava una llum palidament blavosa. Ficà la mà a la pica i se n'humitejà ls llavis. Li semblà que una halenada espiritual el penetrava, i va sentir-se intimament refrescat i confortat. Va entrar-li un desig irresistible de banyar-se; va despullar-se i se ficà a la pica. Li semblà que l circondava un nuvol encès pel ponent: una sensació celestial interiorment l'invadí, i mil pensaments inefables pugnaven pera confondre-s dins d'ell amb íntima delicia. Noves i mai vistes imatges s'al-