Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/11

14

Maragall

pera dominar. El pare s negà en rodó an aquest nou cop de cap del seu fill.
 A Leipzig en Novalis se féu molt amic den Frederic Schlegel. Tenien les mateixes aficions i Schlegel feia gran cas del talent poetic den Novalis, en qui preveia un gran liric, si bé, en atenció a la seva naturalesa agitada, digué un jorn, parlant d'ell: «Pot arribar a ser-ho tot i a no ser res». L'ardor de llibertat que, sortint de la França de la revolució, campava per tota Europa, se féu sentir també en el jovent de Leipzig: aixís es que en Novalis, Schlegel i els seus companys eren revolucionaris. La revolució ls semblava un temporal purificador; i com que l pare den Novalis era un fanatic de lo antic, això acabà de divorciar-los, i el desafecte durà fins a la mort del fill.
 «Prou Leipzig—digué l pare,—i a Wittenberg a estudiar d'una vegada!» I així fou: el xicot se forçà a l'estudi, i a l'ultim se li donà un carrec en l'administració de les salines de Tennstedt. Allí s'aplicà a donar un sentit poetic a totes les pràctiques de la vida, d'una vida tant casolana com la que allí feia, sense abandonar el conreu del seu esperit am continuades lectures.
 En Novembre de 1794, per assumptes del seu carrec, hagué d'anar a Gruningen, i allí l seu cor decidí de la seva vida: una noia de cabells rossos esdevingué la Beatriu del poeta. Se deia Sofia de Kühn i tenia tretze anys: era fillastra d'un proprietari rural. En Novalis