Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/106

110

Novalis

ren sostenir-se per sí soles i fer-se un camí propri cap al cel. Encara n'hi ha que s'alcen ardidament com si volguessin devenir astres, i per això renuncíen a la bella vesta de verdor de les valls. D'això no n'han tret altre profit que l'haver ajudat les tempestats a fer-se; i pera les terres baixes són com profetes que tant aviat les protegeixen com les submergeixen sota la furia dels aiguats.
—Desde que habito aquesta cova—reprengué l solitari—he après a considerar millor els temps passats. No s pot pas dir lo atraienta que es aquesta meditació: aixís imagino bé l'amor que l minaire deu dur al seu ofici. Quan veig aquesta gran munió d'òssos tant antics i extranys per aquí apilats i penso amb els temps selvatges en que ls animals monstruosos s'apretaven en espessos ramats, empaitats pot-ser per la por en aquestes cavernes, on trobaven la mort; quan remunto cap als temps en que les cavernes mateixes se formaven i les aigues cobrien el pla de les terres, me sento a mi mateix com a un somni de l'esdevenir, com a un fill de la pau eterna. Que pacífica i quieta, que suau i clara es la Natura actual, comparada amb aquella existencia furienta i enorme! Els temporals més espantosos, els terratremols més terribles dels nostres temps, són no més que un feble tornaveu d'aquells horripilants dolors de part. Ben segur que les plantes i les besties i els homes mateixos d'aquells temps, si algun n'hi havia en les rares illes del gran Occeà, tindrien una altra estructura més forta i informe, sinó hauriem de dir que són mentida totes les antigues faules que parlen de races de gegants.
—Sí que dóna alegria—féu el vell—consi-