Aquesta pàgina ha estat validada.
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del colô esmortuit de l'hora-baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que n sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia laça!...
Després ja hi anirem a la masia;
més, ara ls cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietut de l'hora-baixa
me parla am la veu velada
per una febra divina.
