Aixís la vegé un dia l trovador
en la cort del seu pare, que dançava,
i aixís se li acostava per parlar,
plena encara del ritme de la dança:
— M'han dit que ereu trovador, —
feia am veu acaricianta, —
i a mi m plauen les cançons. —
I amb els ulls n'hi demanava.
Ell, sens esma de dî un mot,
la mirava, la mirava...
fins que ella no pogué més
i li somrigué a la cara.
Ara ell veia aquell somrís
brillâ a dalt de les montanyes,
i per'xò cantava aixís,
com si tornés la paraula:
«Aquelles montanyes — que tant altes són,
me priven de veure — mos amors on són.»
— Quanta terra de tu a mi!
Quanta neu entre nosaltres!
Més la veu jo llenço als cims:
trameteu-li, neus més altes! —
Pàgina:Enllà (1906).djvu/21
Aquesta pàgina ha estat validada.
