Pàgina:Enllà (1906).djvu/21

Aquesta pàgina ha estat validada.

          Aixís la vegé un dia l trovador
          en la cort del seu pare, que dançava,
          i aixís se li acostava per parlar,
          plena encara del ritme de la dança:
          — M'han dit que ereu trovador, —
          feia am veu acaricianta, —
          i a mi m plauen les cançons. —
          I amb els ulls n'hi demanava.
          Ell, sens esma de dî un mot,
          la mirava, la mirava...
          fins que ella no pogué més
          i li somrigué a la cara.
          Ara ell veia aquell somrís
          brillâ a dalt de les montanyes,
          i per'xò cantava aixís,
          com si tornés la paraula:
 
     «Aquelles montanyes — que tant altes són,
     me priven de veure — mos amors on són.»

          — Quanta terra de tu a mi!
          Quanta neu entre nosaltres!
          Més la veu jo llenço als cims:
          trameteu-li, neus més altes! —