Aquesta pàgina ha estat validada.
Jo de la timba l'ànima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascata resplendent.
Jo era l'ànima blava de l'estany
que aguaita al viatger amb ull extrany.
Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l'altitut de la carena...
Els nuvols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava-s mon ànima serena.
Sentia la delicia de les fonts
naixe en mon sí, regal de les congestes;
i en l'ampla quietut dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s'obria al meu entorn
