J. M. J.
Forta y aterradora era la conjuració axecada contra aquest arreconat e indefens hermità, més era solament lo primer preludi de lo que m'esperava. No havia entrat encare en la lluyta qui, havent rebut més bé y majors proves d'estimació de mi, m'ho havia de pagar organisantla y dirigintla com a advocat y cap de colla, acostant los elements dispersos y reclutantne de nous, especialment entre persones benvolgudes, per enfonsarme. Aqueix, com tothom sap, és D. Narcis Verdaguer, cosi meu, qu'al venir a estudiar a Barcelona rebí en ma casa ab los braços oberts, com a un germà petit que m'enviava la Providencia, a les portes de la vellesa, per recullir mos llibres, pepers y somnis a mig descloure, única herencia que podia dexarli al morir. Donchs ell, tant fidel y afectuós quan, en dies de bonança, jo navegava, ab vent en popa, en la metexa nau del Marquès de Comillas, al vèuremen caure se'm caragirà y posà devant de mos enemichs; vegentme martiritzar ab peraules y obres, se posà a guiar a mos butxins, y 'm texí ab ses propies mans una corona d'espines que m'ha fet envellir en un any y no m'ha portat a la sepultura perquè la Mare de Déu me sostenia. Ell és l'atiador del foch terrible d'injuries y maledicencia qu'ha estat a punt de devorarme. Ell, de peraula, ab cartes y telegrames, ha punyit al marquès y a S. Illma., fins a encéndrels en guerra comuna contra llur adicte capellà, y partidari de que s'hà de dir lo qu'és y lo que no és, y de que quan convé s'ha de mentir y de la màxima de Voltaire: «Calumnia, qu'alguna cosa'n queda», no ha perat fins a obligar al bondadós prelat a donarme un colp de crossa, cosa que no hauria fet motu propio.
Com a petita mostra dels missatges que li enviavan ell y mon altre ingratíssim cosí mossèn Joan Güell, vèjas, ab tota sa incorrecció y senzillesa, aquesta carta, que rebí a 15 d'Abril, escrita per una persona penedida d'haverlos servit en tant trista missió:
