Pàgina:En defensa pròpia (1895).djvu/32

vols de poesies que feyan niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. La gent és creyenta, afectuosa y senzilla, y tot seguit en cada casa trobí un amich y en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge y de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda.
Ma presó era, donchs, ampla, espayosa y plasenta; mon desterro era hermós y florit: cabalment hi entrí en ple mes de Maria, quan los escolans li refilavan ses cançons més boniques en lo temple, y els rossinyols sos himnes més inspirats a la vora del Ter. Més cap y a la fi era desterro, y, com a tal, no tot havian de ser per a mi flors y violes. Al cap d'uns quants dies de papellonejar per aquells indrets, de l'hermita al riu, del riu al camp o la roureda, com qui mal no fa mal no pensa, baxí a Barcelona a buscar alguns llibres meus y documents que'm faltavan. D. Claudi, creyent que jo recalava en sa casa, fugitiu del captiveri, me rebé ab aspra severitat, y, sense dexarme explicar, me digué aquexes textuals paraules: —No vuelva V. á poner los pies en esta casa mientras duren las actuales circunstancias.— Jo li responguí que'm dispensés y que no m'ho hauria de tornar a dir, y, despedintmen ab un Quede V. con Dios, pugi per última vegada a ma antiga cambra per ordenar y encaxonar tots mos llibres, que no trigaren a seguirme cap amunt. Llàstima que vivint jo a La Gleva, com les orenetes que hi estiuejan sempre a punt de sortirne, no puguí parar ma llibreria, que continúa encaxonada en los baxos del palau episcopal.
De retorn en lo Santuari, jo treya forces de flaquesa per ferme superior a la trista realitat que m'oprimia: provava d'axecar lo vol al món de la pietat y al de la poesía, arribant a sacudir de mes ales los polçosos recorts de miseries y de passions insaciables, que m'havian fet sa joguina y anavan a ferme sa víctima inocenta. En estones de fervorosa inspiració m'arribava a creure, com ho escriguí a algú, qu'era l'home més feliç del món, més qui m'havia tret de Barcelona no m'havia de dexar somiar tranquil sota'ls sàlzers de La Gleva. No havia perdut lo seny, gracies a Déu, però era convenient y necessari férmel perdre.
Com són poques les amistats que resistexen lo foch de la