nía de llum. El sol batía de plè al demunt de les olles, que feyan la rateta als plats-giradors; els plats giradors, ferits també per l'astre, la feyan a les olles; els raigs èxits d'un canti, se barallavan ab els que llensava una galleda; els de la galleda topavan de rebotintes ab els d'un feix de ratlladors que formava com una toya de diamants encesos; y olles y plats-giradors y cantis y ratlladors y galledes, estremintse al buf del ayre, dansavan entre un deliri de claretats encegadores...
—¿El senyor batlle?
—¡Ola, noy!... Pòsat el barret.
—Ab el seu permís...—
Y, fent una reverencía, en Pepis, qu'acabava de descobrirse, se va cobrir de nou.
El batlle era un home gras y roig y menut. Duya brusa llarga, se dexava bigoti y pera, qu'eran d'un blanch grogós, y's bellugava pesadament, fóra quan se tractava de despatxar.
—Y donchs, ¿què hi hà de nou?—va preguntar a n'en Pepis.
—Voldría que'm concedís cinch minuts d'audiencia per exposarli
