Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/92

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
89
els habitants de la lluna

—¿Veus? ara ets tu que'm tacas l'honor professional.

—Donchs, ¿per què t'agradan tant les cedasseríes?—

Axò es fals. Lo que trobo es que'l fer les coses en secret, no es ser company.

—Be, vatja, val més no ferne cas de les teves ximpleries... Adeussiau, noys... Fins a l'hora de la retreta...

—¡Ah, mano! ¡Ho sabés la Carme axò!—va dirli bromejant en Pepis. Y va afegir tot seriós:—Ben segur que't treuría'ls ulls, encara qu'estigueu separats.—

Però en Barrabola ja devallava la escalay, rient tot sol dels supòsits dels companys, emprenía carrer amunt, pera trencar després a l'esquerra, girantse de tant en tant pera vigilar que no'l seguissin, y anant a raure, després d'una pila de giragonses, a sota la finestra de la Carme. Un cop va serhi, va fer un xiulet suau y va comensar a enfilarse per la rexa. Y quan va arribar al cap d'amunt, la finestra's va obrir ab gran compte y va ressonar en la nit el soroll d'un petó.

Mentrestant els companys, a la