car els ulls y cada nit passava llargues estones abocada a la finestra, sorprenentla molts cops allí les primeres lluhissors de l'auba y el concert dels galls cridant al sol. Y fins se'n sentía amargada la dòna d'aquell allunyament del seu marit... Li semblava un despreci insofrible...
Mes, una matinada, ja entrat l'octubre, va veure avensar desde'l cap del carrer la tossa d'un home y tota se'n va estremir... ¡Era ell! ¡ell mateix!..... El barret tirat enrera y el bandereig dels faldons del jaqué ho testimoniavan ab prou claretat...
¡Quín salt va ferli'l cor! Semblava qu'anés a esbotzarli'l pit... Per un instant, va restar esmaperduda... Y vèus aquí que, al anar pera tancar la finestra, no va gosar, donant temps a n'en Rafel pera arribar al bell dessota y dirli ab veu trencada:
—No tanquis, Carmeta... T'ho prego, t'ho demano ab les llàgrimes als ulls... ¡Compadèixte de mi!—
La Carme no va respondre, però tampoch va tancar.
—Escólta, Carmeta..... He estat malalt... T'he anyorat molt...—
Axò ja va interessarla, obligantla
