Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/74

Aquesta pàgina ha estat revisada.
71
els habitants de la lluna.

que, de cop sobtat, al home va entrarli com una mena d'ensopiment... El sol, axecantse magestuós cap a la mitxdiada, li batía al cim del cap, entaforantli'ls seus raigs de foch clepsa endins, com si li volgués fiblar el such del cervell... Però, ab tot y la pesantor de la calda, ell seguía ferm al devant del ninxo de la seva primera dòna, com si ab el cant volgués resucitarla. Axò sí, a cada vers del cant, li crexía l'ensopiment de tal manera, que la veu se li abaxava sense ferhi esment y'ls ulls li feyan pampallugues y'l cap li esdevenía fexuch y se li balancejava com el d'aquelles tortugues que vénen per les fires.

Per fi, va ser tot ell que's va balancejar, y a la poca estona, el pes del cap va vèncer al del còs, y el còs va caure esternellat a terra.

Hi estava tan poch fet a tractarse ab el día, que la soleyada l'havía reprès.

Ventura que l'enterramorts va entrar a la poca estona, se va adonar d'ell y'l va arrossegar a l'ombra, hont va conseguir retornarlo ab penes y fatichs.