re'l varen detenir, sinó ¡vatúa l'hereu! prou hauría fet un exemplar, per que allò de que li retrayessin lo de ca'n Llansa, ho considerava com un insult dels més forts. Justament se tractava d'una feta que li tacava l'honor professional y a la vegada removía tots els seus dintres ab les fiblades del remordiment.
Y no dexava de tenir rahó l'home... Tots hauríam fet lo mateix al seu lloch... Figurèus qu'en Llansa era un granayre que, després d'una vida de treball, havía arreconat una fortuneta, ab la que va volerse fer una casa als afores de Planells. Però, un cop axecades les parets mestres, se va adonar de que no tenía prous cabals pera acabar l'edifici y va haver de sospendre les obres, encarregant a n'en Fresques qu'aparedés les obertures. Y en Fresques va complir l'encàrrech ab tota conciencia, comensant de bon matí per la porta forana y dexant llestos al mitx día'ls balcons del segon pis. Però, vèus aquí qu'axís que donava'l darrer cop de paleta ¡vatúa l'hereu! va sentir la veu de la seva dòna que'l cridava. Y aleshores se va adonar de
