pa, un altre moble de respecte. Qui la tocava era en Fidel, cafeter de la societat, sabater, y nunci de la vila. Però, ¡quín nunci, fillets de Deu! Avuy día, ab tot y fer ja una colla d'anys qu'es mort, se parla encara a Planells y fins a tots els pobles vehins, dels complicats refilets que treya de la trompeta... ¡Quíns pregons els d'en Fidel! N'hi havía pera quedarshi ennartat. Y no per la veu, nó, per que la tenía molt esquerdada, sinó per aquella complicació de notes que treya del instrument. Mirèu si havían de serho de boniques, que molts del públich, un cop sentit el toch, se retiravan. ¿Què n'havían de fer del pregó? Però ja va venir día que varen escoltarlo. Per qu'en Fidel, al veure que, com més anava, més mala veu tenía, va comensar a fer seguir ab ell al seu fill. Y'l pare tocava y el fill pregonava. Y justament va resultar que'l fill, en Miquelet, tenía una veu de primer que era una delicia. Per axò'ls planellenchs solían dir que les crides d'en Fidel y'l seu noy, no eran propiament crides, sinó concerts vocals y instrumentals.
Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/53
Aquesta pàgina ha estat validada.
50
joseph morató
