nich que de tant en tant s'emancipava de l'autoritat d'en Pepis Calau, president dels Habitants y director de la secció lírica. Per que a la societat hi havía secció lírica, sinó que, ben mirat, passava de secció. ¡Com qu'hi figuravan tots els socis!
Y no us cregueu que's tractés d'un chor més ò menys desballestat. ¡Chor y orquesta hi havía! Però la orquesta era d'una mena un xich estranya, per la barreja d'instruments que la componían. Ab tot, els més importants eran el contrabaix y l'armonium. L'armonium ¿eh? ¡no son pas bromes!... un armonium gros, ab honors d'orga, qu'en les nits de serenata era passejat de cap a cap de vila ab un bayart, carrossat per en Fresques y en Requena, que passavan per ser els més forsuts de la colla y que desempenyavan el càrrech ab tota conciencia, sentintsen tan gelosos, que may havían permès ser ajudats per ningú... ¡Y còm se'n reyan l'un y l'altre al veure que pera dur el contrabaix—¡rès! ¡una palla!—els demés socis se rellevavan a cada tombant de carrer!
Per cert qu'era curiós aquell con-