de fort y de ferm a la feyna, s'havía recordat de que no duya'l cabàs de les eynes, ni material ni rès.
—¿Què s'hi farà?—va exclamar aleshores entre sí. Y va afegir filosòficament:—¡Va! demà serà un altre día.
—Y conjuminantse, ab algunes saques velles que va trobar per allí, una mica de jas al costat de la xemeneya de la casa, va adormirse com un liró, bressat per les mil remors que muntavan de la vila al bo del moviment.
Eran les quatre de la tarde, que encara no s'havía despertat. Les remors qu'al matí s'escampavan arreu, s'eran foses com per miracle. La població reprenía'l sòn ensopit, del que no's despertava sinó un cop cada vuyt díes.
—¡Lladre! ¡més que lladre! ¡ja't pentinaré jo!—va cridar una veu ronca d'ira a la orella d'en Fresques.
Y en Fresques va despertarse d'un surt, sentint que'l sacsejavan y l'apunyegavan sense compassió.
En l'esverament del sòn trencat,
