Y'l padrí y la pubilla y l'hereu, sí no'ls hi feya menester lo que'ls oferían, ronsejavan un moment y passavan de llarch, y si'ls hi feya menester, també ronsejavan y fins després d'una estona de dubtes y de regateig esfadós no's dexavan caure al esquer.
Al davant de les fleques, els llenyaters hi aturavan els carros encimbellats de fexines, qu'eran entrades pels minyons flequers als que les anavan donant desde'l cim. Els hostals eran plens de remor, les tabernes de cants, els cafès vessavan.
¡Els cafès! Eran l'orgull dels planellenchs els cafès. N'hi havía de grans com els de Barcelona, decorats ab immensos miralls com els de Barcelona, ab cambrers vestits de negre y lluhint botons daurats com els de Barcelona... Se veya ben be que'ls vehins hi tenían tirada a anar a matar Testona al cafè. Però, aquell dia, la gent qu'hi entrava y'n sortía no era de la població, sinó dels voltants. Altra fèyna tenían a llurs cases els de la població.
Fins a n'en Requena, que, en lloch d'anarsen al llit, s'havía dirigit, al