Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/154

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
151
els habitants de la lluna

tes, agafavan el dòmino, y quan ja tenían prou de dòmino les emprenían ab les dames... Y axís passavan les nits, sense conseguir distreures.

Lo pitjor de tot era que passava'l temps y s'acostava Sant Joan y no sabían còm ferho pera pagar la mitja anyada de lloguer de pis.

—Estich per escriure a n'en Pepis!—va dir un día en Fidel.

—Escríuli, per que si ell no torna, axò no pot anar.

—Ja pots dirho que nó... Ningú paga les quetes, ningú ve a fer consumacions, y les existencies s'acaban qu'es una pena..... El marrasquí l'haig d'anar a comprar a petricons, el rom igualment, de cervesa no n'hi hà una gota...

—¡Si en Pepis ens enviés la clau de la caxa!...—

Aquesta observació va sofocar a n'en Fidel... No'n feya pochs de díes qu'era escurada la caxa... Y qui l'havía escurada havía estat ell, un día qu'havía hagut de pagar un compte de cafè... Y no era sols la escurada de la caxa lo que'l feya tornar vermell, sinó'l recordar que,