altra cosa: parlarli del nen. Y tampoch sabía còm comensar. Per axò va acabar fent les dues coses alhora, atropelladament, com si les paraules li exissin de la boca jugant a quina correría més.
—Be, be... Ja m'ha dit lo del fill, la Carme... Y ¡noy! m'ha fet riure molt... Estich més content que si hagués tret la rifa..... Y axò que m heu ben carregat els neulers entre tots... Emprò la cosa té gracia y s'ha de reconèxer... Ah, també m ha dit la Carme que tu volías que's digués Bernat... ¡S'estima, noyl Aquesta delicadesa t'honra y't fa merexedor del meu agrahiment..... De manera, que ja m estàs abrassant y després seguintme, per que cal celebrarho tot axò... ¡Ansia, apréta fort!
—Sou un gran home... ¡pare!—
Y tots dos ploravan... y tots dos reyan, com plorava y reya la Carme al vèurels arribar tan ben avinguts, a la espardenyería, pera dinar junts.
Al vespre d'aquell mateix día, els habitants varen anar a fer la serenata a n'en Bernat, estrenanthi el vals·
