Carme havía heredat la vivor d'ell, va entrar resolt a l'argentería.
Justament en Barrabola acabava de baxar del obrador, y varen toparse tu per tu al mitx del establiment.
—¡Ola, gendre!—va dir l'un.
—¡Ola, sogre!—va respondre l'altre.
Tots dos estavan afectats, sense saber què fer ni què dir..... En Bernat guaytava a dreta y esquerra, y, veyent l'ayre de cosa nova que tenía la botiga, pensava que no dexavan pas de ser trempats els companys del seu gendre; en Barrabola guaytava a n'en Bernat, y somreya satisfet, endevinant la bona disposició en que venía.
Per últim, el vell va rompre'l glas.
—¡Noy, axò es una maravella!
—S'hi ha fet lo que s'ha pogut...
—¡Ay, llampsis de Rafel! Y ¿va be'l negoci?
—¡Tot va be!...—
Sí, tot anava be, fòra la conversa. Per que en Bernat lo que volía era convidar a dinar a n'en Rafel, y'l mal era que no sabía còm entaularli'l convit. Y encara volía una
