la seva filla y en Barrabola?... ¡Y tan confiat com vivía ell!... Li havían ben fregida, però se n'alegrava... Y, si be per una banda'l seu honor de tafaner se'n sentía malparat, per l'altra l'omplía de joya'l pensament de que aviat sería avi... Y era tanta la seva satisfacció, que les rialles li ílorían de la boca sense ell mateix ferhi esment... ¡Dimontri de xicot! ¡Vès quines unes de pensarsen!... Vatja: podía ser esbogerrat el seu gendre, empro lo qu'es per graciós, no n'hi havía un altre en tot Planells... Es dir graciós: graciós y esquilat, per que ¡mirèu qu'axò d'arribarlo a enganyar a n'ell, qu'era la matexa vivesa!...
—Es el primer home que me l'ha feta sense que jo ho conegués... Y axò val un premi..... Hem de dir, perxò, que tu l'has ajudat... Y tu ¡ets filla meva!—
Seguint el fil del rahonament, va redressar el còs en Bernat. Y fent anar el cap endevant y enderrera y obrint els ulls ab ayre d'admiració, va exclamar convensut:
—¡Que'n serà de sabi'l nen!
—Deu us escolti;—va dir la Carme.
