convensut de que's toparía ab algun esperit qu'aniría a demanarli comptes de la mort de la dòna.
...Nó, no n'era cap d'esperit..... Eran en Barrabola y en Terratrèmol que, al sortir de l'obra, havían sabut la desgracia pel sereno y s'havían cregut en el dever de manifestar llur condol al company...
—¿Què hi faràs?... Es un camí que tots l'hem de fer;—deya en Terratrèmol.
—Resignació, noy... Ja sé lo que son aquets trànguls;—afegía en Barrabola.
Y ell se sentía confortat per l'acte d'aquells dos amichs... Y plorava silenciosament, ab aquella calma tan propia del seu tarannar... Plorava ab mesura, ab suavitat, ab prudencia.
De sobte, va tenir un rampell de inspiració. Y arrapant una mà d'en Barrabola y una d'en Terratrèmol, va acostarlos fins als peus del llit.
—¿La veyeu?... ¿La veyeu be?... ¡Es mortal!... Dòs, pensèu qu'aquesta mort podé'm matarà a mi.
—Vatja, home... No siguis criatura...
