—Vatja, Fresques..... No us ho prenguèu axís...
—Soch un criminal... un bandido... ¡Jo! ¡jo! ¡jo!
—No, home... Si ella matexa ho ha negat...
—Dòs, jo dich que sí ivatúa l'hereu!... Y dexèume... Y no'm digueu rès... ¡Jo, jo, jo l'he morta!... Y ningú ho sab més be que jo...—
Semblava boig, ¡pobre Fresques! No hi havía paraula que'l consolés, ni reflexió que l'endolcis, ni consell que'l posés à la rahó... Y'ls remordiments varen torturarlo tota la nit... tota la santa nit...
Però, a la matinada, quan comensava a clarejar, un fet inesperat va calmar el seu desatent... S'estava l'home a un costat del llit, cara a cara ab la seva dispesera, qu'havía comparegut a derrera hora pera vetllar a la difunta, quan varen trucar a la porta del pis... La dispesera, que dormía ab la barba enclotada entre'l seu fexuch pitràm, va despertarse d'un surt... Ell, que tenía agafada una mà de la morta y la petonejava follament, se va redressar tot d'una pessa y va anar a obrir,
