Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/130

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
127
els habitants de la lluna

sar a mormolar el paleta, acotant el cap y dexant caure'ls brassos al llarch del còs...

—¡Vatúa l'hereu!—

Y'l cabàs de les eynes li va escapar dels dits...

—¡Vatúa, vatúa!—

Y, sense fer cas de les paraules de consol que li endressava la dispesera, va tirar escales avall y va dirigirse cap al pis hont vivía solitaria la seva dòna, aconduhida per les vehines.

—¡Vatúa, vatúa y revatúa!...—Quan va empènyer la porta, sortía'l capellà ab qui acabava de confessarse la malalta, y ell, qu'en altre temps hauría saludat al sacerdot ab una morrada, va descobrirse respectuosament y's va ficar pis endins, fent grans esforsos pera aguantarse les llàgrimes.

—¡Vatúa l'hereu! Podé'sí que ploraré com una criatura!—

Y va travessar el menjador, aquell menjador petit però sempre nèt, sempre endressat, sempre emblanquit de fresch.

Y del menjador va passar a la cambra de dormir, y va caure de genolls