—¿Què farem sense mestre de cases?—deya l'un.
—Valdría més que t'haguessis mossegat la llengua, quan vares dirli allò;—afegía un altre.
—¡Sempre seràs criatura!—recalcava un tercer.
Y en Terratrèmol, sentint el pes de la culpa, va dexar per primer cop a la vida de protestar sorollosament y d'imposarse per medi de la lley del més cridayre. Arraulit a un reco, se l veya trist, ab la vista baxa y el cap cot, com si l'acusació que pesava al seu damunt l'hagués aclaparat. Però ¡no era axò, nó, lo que'l feya estar trist! sinó la conversa qu'havía tingut el mateix vespre ab la xicota. Per que ¿sabeu què li havía dit la Marieta? Que si no's donava de baxa dels Habitants, no comptés ab el casori. Y axò'l tenía concirós, fentli sostenir una lluyta íntima entre les seves aficions y l'amor d'aquella dòna, que ja de solters comensava a dominarlo sense qu'ell se n'adongués.
—¿Què fem, noys?—va preguntar en Pepis, després de consultar el rellotge y veure qu'eran dos quarts d'una.
