—¡Vatúa l'hereu!... Es capàs de ferirse;—deya en Fresques, tot aguantantse ab les dues mans les sotragades que li feya la panxa.
—El día del cop, hem d'anarnhi a cantar un rengle;—proposava en Fidel.
—Y fins podríam confeccionar una pessa adequada;—indicava en Terratrèmol.
Y'l Cedassayre, que ja hi havía atinat abans y que feya estona que se la rumiava en un reco, va saltar al mitx del rotllo y va recitar la primera estrofa que s'havía empescat.
Ay, Bernat, no'ns fassis riure;
ay, Bernat, qu'ets beneytó!
te la fan y no ho conexes,
te l'han feta y no sabs còm.
Has pujat d'ofici
ignocent Bernat:
d'espardenyer qu'eras,
Sabaté' has tornat.
—¡Tòcala, noy!... ¡Es de primera axò!
—Y mereix una música ben rexinxolada.
—Ansia, Pepis, a veure si hi conjuminas un vals-jota d'aquells que farían giravoltar un mort.
