Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/114

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
111
els habitants de la lluna

que no se l'expulsi, sinó que se li demani atentament que's dongui de baxa...

—Axò està be;—observa en Fresques.

—No hi tinch rès que dir;—afegeix el Cedassayre.

Y en Requena, saludant ab molta finura, se retira cap a la porta tot mormolant:

Adiós, señores... Y dispensar... La familia... Los hijos... La esposa...

—Perxò, tan amichs com abans ¿eh?—li crida en Pepis.

Sí, eso siempre... Los amigos son los amigos... Y si en algo puedo ser útil, mandar.

—Dit axò, s'axeca'l coll de la americana, se cala la gorra fins a les orelles, se fica les mans a les butxaques de les calses, y devalla l'escala tot content, pensant ab l'alegría que donarà a la Paula quan li digui que s'ha donat de baxa dels Habitants de la lluna.

Mentrestant en Barrabola consulta'l rellotge, veu que tot just son les onze y cinch minuts, y pensa que, abans de l'hora de trobarse al passeig ab els companys, han de passarne prop de sis.