cop de campaneta pera fer callar a tothom, dirigint després la paraula al infelís Requena, qu'estava avergonyit y hauría volgut amagarse dèu canes sota terra.
—¿Té alguna cosa per alegar en descàrrech seu, el ciutadà Requena?—
L'acusat va axecarse y, posantse la gorra, va mormolar foscament:
—Ya... ya me iré... No se molesten... Veo que estoy de mas aquí..... Dispensar, señores... No sirvo pa perdido ¡la verdad!... Soy padre de familia...
—Té rahó, l'home;—va observar en Terratrèmol:—sent pare de familia, ja se'l pot perdonar.
—¡May!—va cridar el Cedassayre. Y va afegir ab energía:—al qui manqui al reglament tant temps seguit com ell, ¡coll a terra!
—¡Axò sí! Però, entench que la circunstancia de ser pare de familia, atenua la falta. Y per axò estich que no se'l dèu expulsar.
—¡Fòra!
—¡Que calli'l sastre!
—¡Que se'ls tregui a tots dos!
—¡Al carrer!—
