en pès, que pot dormir descansada, sense por de lladres ni de foch... Y axò es molt d'agrahir, senyor batlle.
—Es veritat; emprò, ¿què us costaría de demanar permís?
—Rès, ja ho sé... Lo que hi hà es que no hi pensem ab aquestes coses... Prou mals de cap ens dona la organisació dels nostres divertiments...
—¡Axò ray!... Ja ho arreglaré..... Us faré un permís per sempre.—
Al sentir axò, en Pepis va axecarse ab ayre commogut y va estrènyer les mans del batlle en doble encaxada.
—Aquest acte'l fa merexedor del agrahiment de tots els habitants..... Y mentres espero la ocasió de manifestarli el de tota la colla, rebi la expressió del meu. ¡D'axòse'n diuen autoritats!
—¡Gracies, noy!—va replicar tot confós en Xico.
Y axecantse aleshores ell, va demanar a n'en Pepis que li ensenyés el local, del que va fer els més complerts elogis, afirmant que la sala de juntes hont acabavan de pendre la cervesa, tenía un ayre molt més se-
