s'extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure 'l cap ab ayres mústichs, com si, en comptes d'anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un mort. Per tot Deu—vos—guart se deyan vagament els uns als altres:
—¿Què hi ha?
—Res... —¿Tu ací?...
—¡Què hem de fer!...
Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan ab la boca closa, com si 's donguessin vergonya de parlar. Sense dir mot, ni gros ni xich, molts s'asseyan al voltant de la taula, y ab un signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l'ermitana o 's convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l'hostalet, regnava una mena de quietut estranya, sols interrompuda de
