de la campana, que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau, tau... pujèu si us plau... De mitj dematí en avall, tot eran homes, minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l'orella y trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l'esglesieta. El mateix ermitá xaruch qu'havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l'ermitana y repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres, vinguts de quí sap ahont...
Ara ja feya temps que de missa no se n'hi deya... però per això, a las tardas de las festas, ¡no 'n volguèu més de gernació a l'hostalet a jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!
Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l'ermita;... però 'ls quins venían de l'altra bandada del
