se trobava trist d'esperit y cor-glaçat, perquè ja desconfiava de poguerlos fer obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y... lo que l'acabava de contristar era que, boy a mida que perdía l'esperança de resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment... que l'esferehía a l'adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració, començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella gent sorruda qu'anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.
—Però parlèu, per caritat! —clamava mossen Llátzer. —¡Diguèu una paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!...
Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l'eterna lletania de quan se 'ls furgava massa.
—Som tan pobres...
—Anem tan escassos...
—Estem tan enderrerits...
—La cullita ha estat tant magre...
—Se mos ha mort tant bestiar...
—Mos va tot tan malament...
