visions. ¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!
Havía somiat que l'enterravan en vida dins d'un gran sot, aparedat de montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por: «¡Mirèu, lo que feu, mirèu que m'enterreu de viu en viu!... «No hi fa pas res... —li responían desde las fondarias dels avenchs; —no hi fa pas res... Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mitj cadavres, mitj vivents...» Y allò que li deyan era ben veritat, perquè no més li calía mirar al voltant del somni pera veure que tot el sot era un inmens cementiri, guarnit de fosca y de solitut. Las casas, escampadas ensá y enllá, no eran res més que tombas y ninxos... y la gent tristoya que las habitava, res més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la negror que fa, l'espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s'ha post, els homes, las donas, las criaturas, s'enterran ells mateixos dins las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan ho-
