retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel, qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá 's decantava com si anés a caure daltabaix...
Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s'havían adormit a l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor... Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé, ja's veya prou que 'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot...
