l'esglesia, malas pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu...» Mes van apretar ab tanta ánima 'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals esperits.
Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia, sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre, qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpen-
