passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guárdadas las espatllas per dos gossarros que l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.
Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía esferehida cada cop que 'ls veya comparèixer; y no més calía cridar «¡Mirèu que ve l'Aleix!» pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque cosa.
—Aleix... ¿me voleu dar un quarto? —feya algun bordegaç.
—Nú, nú, —responía 'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot fosch
—Y ¿per què no?
—Parque nu'n tench pos de cortus jú...
—¡Oy que sí, que 'n teniu!
—Nú, nú.
—Bé feu forrolla ab las tòfonas...
—Túfunas... Nu'n cercu pos.
