de viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava 'l posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.
—¡Bonas tardas tingueu! —els deya el capellá, tot amorós.
—Deu vos gort, —responían emborbossats els caminants, tot cap—cots y ab els ulls baixos, com si 's donguessin vergonya de tornar la salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre fato...
—Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, —pensava 'l rec-
