Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré, els faré llástima... y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.
Mes en això's va sentir remor de passos, fressa de gent que s'acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.
El primer de treure'l nas va ser l'avi Pugna, fent saccejar el goll; derrera l'avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu'una granota; desseguit el Bepus de l'Uyá, roig de pel y guerxo d'ulls; després, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d'aquesta tongada de gent propera, va venir un altra
