la gent de las montanyas y'm portarán al sepulcre abans de l'hora y m'enterrarán abans de mort...
—¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch! —entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d'agonitzant, que may sabría ningú del món.
Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no... a n'ell no l'ajudarían pera res tants flagells y vituperis... No... Ell, ni tan sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que'ls sants han contat qu'assaborían en las mateixas tribulacions... Els martiris passats als sots eran massa aspres, massa grollers, pera que po-
